Benvinguda

Som en una ciutat del futur. Concretament, ens movem, com la nostra protagonista, entre dos gratacels gegantins interconnectats pels “autobusos de traspàs”, que circulen dins d’unes estructures que uneixen els edificis per diferents punts i permeten que els treballadors que hagin d’anar d’un bloc a l’altre no s’hagin de desplaçar a l’última planta, travessar el carrer i tornar a pujar a l’ascensor per arribar a un despatx. Bé, doncs la nostra protagonista és una d’aquests treballadors, però avui no podrà agafar l’ascensor, haurà de baixar per les escales perquè estan anunciant una sèrie d’avaries en la majoria de sistemes de mobilitat d’ambdós gratacels.

El seu ajudant sempre l’acompanya de ben a prop, així que, com ella, que en sentir que els ascensors no funcionen s’ha posat a córrer escales avall, s'hi precipita fins a la recepció de la planta 23. Hi ha tres taulells d’atenció. El primer es troba davant seu en passar per la porta, mentre que el segon i el tercer li queden a l’esquerra, l’un al costat de l’altre. El segon és considerablement més petit i només hi ha una noia, però els altres dos són tan grans que estan dividits per seccions.

Amb passos decidits, avança cap al primer, coronat per grans pantalles rectangulars on es poden llegir els últims avisos i notícies, que es redacten directament des del taulell. La noia que se n’encarrega li demana que revisi el que està escrivint, però està tan ple d’errades sagnants i l’ajudant la distreu i emprenya tant amb les seves intrusions i propostes de solucions innecessàries, que perd la paciència de cop i, amb un ràpid gir i cridant “Calla!”, li planta una sonora bufetada enmig de la cara amb tanta força al pobre ajudant, que les ulleres li surten disparades darrera el taulell. Tothom s’atura bocabadat, perplex. Trenca a plorar només en veure els ulls humits de la víctima de la seva fúria. Sense dir res, se’n va cap al taulell d’informació, el segon, on la recepcionista l’informa sobre l’últim que se sap de les avaries. Ella li diu que no li interessa, li demana quin és el despatx de [nom propi] i marxa per les escales. 

Pujant les escales que duen al seu despatx, la professora jubilada i la seva antiga alumna parlen. Bé, aquesta última plora, desesperada. Li explica què acaba de fer i com se sent. Diu que cada cop és pitjor, que perd els nervis més i més fàcilment. Tan de bo fos més bona tractant amb la gent, com abans... Però l’estrès l’ha anat canviant, ja no és aquella jove amb talent per trobar errades ortogràfiques que en realitat volia ser actriu, ara només és un sac de nervis. “Benvinguda al club amb més membres de la història. El dels bojos”, li respon l’exprofessora reconvertida en contable.