Felicitat

Els camps brillen al sol de l’estiu a banda i banda d’aquesta carretereta benèvola i coneguda. Fins i tot a través de les ulleres de sol, els colors del cel, dels pocs núvols, dels arbres al peu del turó i de les ones d’espigues al vent són clars, animats, vius. Per fi és estiu, i tot va bé. Una vegada més, és el moment de tornar a casa. Sento la certesa de conèixer cada pedreta, cada marieta, cada oreneta que solca el vent. Jo pertanyo aquí. I ja torno a ser aquí. Que bé.

L’aire condicionat em defensa de la calor salvatge que regalima de tot el que hi ha fora del parabrisa. He de saber si girar a la primera cruïlla o a la segona, per Can Llobet, però no em fan cas. Quan emprenen la seva cantarella rondinaire, costa que escoltin. Com enyorava aquestes escenes divertides i emblemàtiques, aquests entremesos casolans entre els actes de la vida.

—¿Esta dónde está? —fa ella—. ¡La hora que es ya!

—Estará viniendo, mujer.

—Pues que vaya llegando, que a qué hora vamos a comer.

—Mama.

—Porque entre que se hace la carne y unas cosas y otras...—ella a la seva, ni m’ha sentit.

—Maaama.

—¿Quééé?

—Pues que a dónde voy, a...

—¿Pues a dónde vas a ir? Anda, que te estamos esperando, que mira que hora es ya.

Mentre dic que d’acord, que fins ara, i encara mentre penjo, ric i veig com si els tingués davant els mig somriures de l’un i de l’altra. Perquè tant ells com jo sabem que no n’hi ha per a tant, que és la manera que té la mama de dir-me que està impacient per veure’m.

Tant per la primera a l’esquerra com per Can Llobet hi seré en un tres i no res. Pujo el volum de la ràdio i em deixo endur per la cançó com qui s’arrepapa a una butaca.

—Ah! —et desperta el teu propi ensurt.

A la blancor apagada de l’habitació d’hospital, agafes el mòbil de la tauleta i veus que són les tres i quaranta-vuit de la matinada. Movi-ing, all the people moving... Potser era al somni, aquesta cançó. De vegades ja passa. Encara queda molta estona perquè portin l’esmorzar. Ella dorm tranquil·la. One mooove for just one dream. (¡Olé! ¡Vamos allá!). Això mateix. Et gires cap a la dreta a la incòmoda, però ja mig de la família, cadira reclinable i intentes adormir-te malgrat aquesta sensació tan estranya. Penses que hauria de ser al revés, que el somni i la realitat s’han intercanviat.

Un sol jove, matiner, es filtra per les finestres i crea llustrins d’escalfor a l’estança. Sobre una catifa toveta, una baldufeta preciosa d’ulls enormes i sagaços, en bolquers, ens ruixa a tots els que l’envoltem bocabadats de somriures càndids. La vida és aquest moment. Coloraines i moixaines, formes arrodonides, olors dolces i il·lusió. La vida és. Ara, aquí, és irrellevant si tot encaixa o què hi ha fora. Tot el que importa és això.

Lentament, amb pietat, diverses peces van retornant on els pertoca. Tu aquí, jo al teu costat; no, una miqueta més enrere; espera, que em reclino, un momentet... fins que totes queden ben posades. Ets conscient. Decideixes no obrir els ulls de seguida. Sents tres campanes. Tres quarts. Tres quarts de què? De nou, intueixes, però ves a saber si és veritat. Moving, all the people moving... Què has somiat? Penses que t’agradaria recordar-ho, perquè sembla que has dormit bé. Et meravelles que el teu cervell pugui reproduir tan exactament fins i tot aquelles cançons que fa anys que no escoltes. Si hi entenguessis, de música, ja deuria ser per flipar.

Al vàter, penses que la sensació de felicitat s’ha tornat esmunyedissa des que la mama no hi és. Abans era molt fàcil saber quan la tenies i quan no. O potser és que etiquetes els records des d'on ets ara, però quan hi eres tampoc ho sabies, que eres feliç? I creus que eres més feliç quan no sabies que res era etern, quan tot just ho començaves a aprendre o ara que suposadament ho saps del cert?

Ai, tant se val. Mai en treus res de pensar aquestes coses. Davant teu es presenta, ple d’opcions, buit de responsabilitats, un dia més en aquesta ciutat nova, en aquesta realitat inconcebible. Sortint del vàter, veus que el telèfon fa pampallugues i saps que és el papa: “Bon dia, filla”.