Menjapomes

(Consulta d'un psicòleg. Ell està assegut a la taula).

- Endavant. Bon dia! Ara feia temps que no et veia. Com estàs, Eme?

- Bé, l'altre dia va ser l'aniversari del Geno i vam anar al restaurant que em vas recomanar l'últim cop. Saps quin et dic? Aquell gallec. Va estar molt bé, la veritat.

- I tant! Me n'alegro! I les classes, com van?

- Pots comptar, com sempre. Aquest any em sembla que no hi haurà ningú que sobresurti, però veient la prova que els han fet per entrar... En fi, res destacable.

- Bé... i tu, com vas amb els àpats?

- (Rient) Vols dir si encara ho faig? Ja trigaves, a preguntar!

-  Si no volies parlar-ne, per què has vingut?

- Sí, encara ho faig.

- El què?

- Cal? De veritat, cada cop?

- Què fas?

- (Suspir). Està bé. Cada dia, a les deu del matí, menjo dues pomes.

- Avui també?

- Sí, cada dia. Sempre.

- En vols parlar?

- Ja que sóc aquí... He pagat l'hora sencera.

Cada dia menjo dues pomes a les deu del matí. Cada dia. Tots els dies. Sempre a les deu. Sempre. De fet, avui era al lavabo, perquè no he calculat bé i n'he hagut de sortir corrents. Sempre intento no estar fent cap cosa que m'ho impedeixi o portar-les al damunt, si he de ser en algun lloc. Però de vegades no puc evitar tenir algun compromís a les deu. Com el dia que estàvem a la conferència amb uns editors americans. Hi havia el degà i l'Andreu i... vaja, tots els del projecte. I, clar, van tocar les deu i vaig treure les pomes del maletí. L'americà que estava parlant va parar de cop i quan li vaig dir que no podia no fer-ho es va posar a riure, per sort. El degà em va estar recordant l'incident uns quants dies després, però ja em coneix. Tots ja m'hi coneixen, a la universitat. No és cap problema. A altres llocs, sí que ho pot ser.

- Sí, ja m'ho imagino. T'ha passat al dentista, alguna vegada?

- Quan era més jove, un cop. M'estaven ajustant els ferros i els vaig haver de fer esperar. La meva mare es va enfadar, aquell dia. Ara, si hi he d'anar, sempre demano hora a la tarda.

- I per què no deixes de fer-ho, després de tants anys?

- (Somriu) Ja saps que no puc. També has trigat a preguntar-me això.

- Feia temps que no ens vèiem.

- Sí, és veritat. No hi havia necessitat parlar-ne, últimament. Però no ho sé, suposo que amb el Geno a punt de ser acomiadat i tot plegat... Dec estar una mica nerviosa.

- No saps si ho estàs o no?

- Mai se m'ha acabat de donar bé, això de saber com estic en cada moment. Però feia uns dies que pensava que potser venir em faria bé. Deu ser un senyal. Doncs això. Què fem? Te l'explico des del principi?

- L'estona és teva. Pots fer-hi el que vulguis i com vulguis.

- D'acord.

Doncs som-hi. Cada dia, a les deu del matí menjo dues pomes. Vaig començar a fer-ho als sis anys. Ara en tinc seixanta-tres. Doncs mira, fa cinquanta-set anys que ho faig. No sé quants dies vol dir, però bastants. (Somriu). El cas és que sigui on sigui, en qualsevol circumstància, ho he de fer i per això em van fer començar a venir al psicòleg, ja de petita. Amb tu perquè ja ens coneixem i ets diferent, però de petita, buff, tots eren iguals, i mira que vam canviar sovint. Sempre que entrava, em preguntaven com estava i, clar, a mi no em passava res i jo deia "bé", i em feien seure. I llavors, invariablement, "per què creus que t'han portat aquí, Eme?". Jo els ho deia i sempre em deien que per què feia això de les pomes. Al principi no ho volia explicar, em feia vergonya, quan era petita. Pensava que els grans creurien que era ximple i m'ho estalviava dient que no ho sabia. Però és clar que ho sabia. Quan va anar passant el temps, ja d'adolescent, m'era ben igual, el que pensés el psicòleg o qui fos que m'ho preguntés i, des de llavors, ho explico. La versió resumida, normalment, això sí. Tampoc cal anar explicant la vida per tot arreu, oi?

- T'agradaria explicar-me la versió llarga, avui?

- Bé, però tu ja la saps!

- No hi fa res. (Somriu).

- Com vulguis. Ho faig perquè ho vaig prometre quan tenia sis anys. És l'única promesa que he fet mai. Jo tenia una germana, que es deia Loni.

- Perdona que t'interrompi, crec que el que mai m'has explicat és quin nom és aquest. No l'he sentit enlloc més.

- (Riu). Els meus pares sembla que competissin pel premi als pitjors noms de la ciutat. Li dèiem Loni, com a mi em diu tothom Eme, però es deia Apolònia.

- Ah, és clar. Bé, continua.

- Doncs això, la meva germana tenia dos anys menys que jo. Per les fotografies i pel que m'explicaven els meus pares, era el meu contrari en gairebé tot. Ella era rossa i es veu que mai tenia vergonya de parlar amb ningú, encara que fos tan petita. En fi, tot al revés que jo. Tot i això, el cas era que sempre jugàvem juntes, a totes hores. La veritat, jo no ho recordo gaire, només ho sé pel que em deien els pares. De fet, l'únic record clar que tinc d'ella és la promesa. I, bé, va ser el dia que es va morir. No recordo res de l'enterrament ni del que va venir després fins que ja era més gran, jo. És curiós, no? Això tu deus saber per què és.

- Experiències com la teva, i a l'edat que tenies quan va passar, poden ser traumàtiques i el cervell té mecanismes per no recordar allò que ens fa mal.

- Ni que hagués sobreviscut un atac terrorista o alguna cosa així! Però, bé, tu ets l'expert.

Encara tinc uns minuts, oi? El cas és que el que recordo és just com va anar això de la promesa i molt poc més. Era un dia de cada dia i ja ens havíem vestit i arreglat per anar a classe. La mare estava fent alguna cosa i nosaltres dues l'esperàvem. Les habitacions del pis on vivíem eren petites i sovint jugàvem al menjador. A sobre la taula, per alguna raó, hi havia pomes, i jugàvem a pares i mares. Jo era la mare i estava renyant la Loni perquè no volia menjar fruita. Jo havia d'insistir que la fruita era bona i li vaig acabar dient "Filla meva, m'has de prometre que SEMPRE, a les 10 (encara no sabia dir les hores), menjaràs pomes!". La mare (la de veritat, la nostra) ens va venir a buscar, perquè ja estava de fer el que fos que havia anat a fer i abans d'aixecar-nos li vaig tornar a dir a la Loni: "M'ho has de prometre!" i em va dir "Vale, t'ho prometo, cada dia en menjaré... (la recordo pensant un número) dues!" i com se li va il·luminar la cara en dir-ho; es devia pensar que era molt perquè ella mai se'n podia acabar ni tan sols una. I després suposo que vam agafar les motxilles i vam anar a classe com cada dia, però això ja no ho recordo. (Pausa petita). Bé, doncs com que va ser l'últim que tinc al cap que em digués i ella no ho va poder complir, vaig decidir, des que va passar, que jo ho faria per ella. Cada dia, a les deu del matí, menjo dues pomes perquè la Loni va tenir un ictus aquell dia.

- I si haguéssiu estat jugant a una altra cosa?

- Crec que també jugàvem molt a ser astronautes. Potser avui en comptes d'una lingüista llunàtica seria a una llegua de la lluna. Coses de nens, oi?

- Qui ho sap... Està bé, Emeregilda, em sap greu, però ja és hora. M'ha agradat molt veure't. Torna quan vulguis.